Mare Nostrum, Tritón i una tercera via de resistència

Lampedusa_2072421b“Continuen havent morts de primera, morts de segona, i morts que no surten enlloc”. La frase l’ha dit aquesta setmana el diputat de la CUP al Parlament, David Fernández. No es referia a Lampedusa  ni a Ceuta ni a Melilla, sinó que defensava la posició del seu grup en una moció del PP sobre l’amenaça gihadista.

És igual, perquè el rerefons és el mateix, sobretot perquè Fernández també es va referir al “cinisme de la política internacional”. Com a mínim 300 persones han mort aquesta setmana tractant d’arribar a les costes sicilianes en pasteres. I aquests morts sí que han sortit en alguns llocs, en la majoria a sota, molt a sota, de les punyalades per l’esquena entre dirigents del PSOE. Per tractar-los amb tanta hipocresia qui sap si no és millor el silenci.

Han sortit en alguns llocs perquè l’ACNUR, l’agència de  Nacions Unides per als refugiats, ha criticat amb duresa la Unió Europea, que a finals de l’any passat i a cop de titular va canviar el programa de vigilància marítima Mare Nostrum per un de més barat i menys eficient: Tritón, que limita el seu àmbit d’actuació a només 30 milles de la costa italiana.

Deia Iñigo Sáenz de Ugarte aquesta setmana al seu bloc que el nivell de vergonya d’Europa es mesura en euros. I sí, es mesura en euros, però també en hipocresia i racisme. I el nivell està pels núvols.

I clar, que ACNUR diga a la cara als dirigents de la UE que Tritón no funciona és molt útil per mantenir la il·lusió que la solució passa per la vigilància marítima. Però no. No és així. La solució torna a passar pels orígens. Deia Polanyi a ‘La gran transformación’ que hi ha tres elements que el lliure mercat tracta com a mercaderies i no ho són (ell en deia mercaderies fictícies): la mà d’obra, la terra i el diner. La mà d’obra són les persones, i efectivament, la UE mira cap a una altra banda mentre essers humans són tractats com a mercaderies.

L’obra de Polanyi evidencia que la ficció pot durar un temps, sempre amb elevades dosis de violència. Però passat aquest temps apareixen les resistències a les polítiques de laissez-faire (doble moviment, en diu). Resistències són les ganes de viure vides que valguen la pena dels essers humans, que insisteixen a jugar-se la vida per fugir de la gana i la guerra. Resistències són també les veus que s’aixequen, i que permeten descobrir la llarga llista de mentides oficials amb que es va intentar encobrir l’assassinat de 15 persones a Ceuta fa poc més d’un any. Tèbies resistències institucionals, quan l’ONU és incapaç de fer res més que recordar que 3.500 persones van morir l’any passat a les costes del sud d’Itàlia.

Resistències, en definitiva, que es resisteixen a tractar les persones com a mercaderies, com fa el capitalisme amb el consentiment de l’Estat-nació des dels seus inicis. I aquest és el problema.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s